minillongueras

martes, julio 19, 2005

[19-VII-2005] Aquesta tarda, al C33, han passat un reportatge -de producció catalana- sobre poblats africans (?). A part de les múltiples vivències, i de la conmovedora història d'un nen ferit(*), m'he quedat amb aquestes frases, per a posterior ús:


"El fet que aquesta no sigui una zona gaire turística fa que la gent d'aquí sigui molt més amistosa i senzilla."


"Per conéixer l'essència d'un país cal apropar-se a la vida quotidiana dels seus habitants, fora dels circuits turístics."




(*) La història del nen a la que em refereixo és la següent:

Al seu pas per un poblat, quan ja marxaven després d'estar-s'hi uns dies, els reporters descobreixen un nen d'uns 8 o 9 anys amb certa dificultat per caminar. Resulta que al noi li sobresurtia una aresta d'os al mig de la cuixa dreta, i estava així des de feia 10 mesos. Al poblat no hi havia metges, i a la ciutat més propera l'atenció mèdica era de pagament.

Els reporters, amb el consentiment de la família, s'enduen al nen amb el seu camió per a que rebi l'atenció necessària. Amb el nen, viatja un cosí seu (d'uns 20 anys) que és l'únic familiar que parla francès.

Tot plegat, ha estat una sort que la ferida cicatritzés sense infectar-se en el seu moment. El nen caminava amb dificultat i amb l'os assomant per sobre la carn, però podia fer vida més o menys normal.

Un cop arribats a la ciutat, porten el nen a l'hospital. Els reporters comenten que allí l'atenció mèdica és molt cara, no tots se la poden permetre. I molt menys una operació.

Després dels examens pertinents, els reporters coneixeran el preu de l'operació: 1000 nosequés (la moneda local). L'espectador es queda pensant si serà massa o què passarà. De seguida es desvela el valor al canvi: 150 euros. Com bé apunta el reportatge, aquesta quantitat ridícula per nosaltres és un abisme insalvable per als habitants del poblat.

Bé: estavem en que hem solventat el tema econòmic. Però aquí no acaben les sorpreses de com funcionen les coses en aquest paratge delal Tercer Món. La reportera que porta la veu comenta el fet de que també s'ha de costejar el menjar del pacient, els medicaments, el material sanitari... I per si això fos poc, a més, hi ha que anar a comprar-ho tot.

La següent escena és fins i tot divertida: al més pur estil Indiana Jones, els nostres herois (en taxi-motos per agilitzar el tema) recorren la ciutat per fer-se amb tots els elements de la llista de la compra. Farmàcia, drogueria, i altres establiments serviran per recol·lectar (comprar) medecines, fil d'operar i fins i tot el desinfectant per netejar el quiròfan. La locutora no deixa de sorprendre's. I al final d'un recompte, veiem que les compres representen tres quartes parts del total de la intervenció. Pel que es veu, si la disponibilitat de metges és poca, la de medicines i material és ínfima.

Un cop acabada la gincama de les compres, els reporters deixen el nen en mans dels metges i procedeixen a abandonar la ciutat durant 10 dies, per seguir amb l'itinerari (temporalment alterat) que s'havien marcat prèviament. Transcorreguts els 10 dies esmentats, tornarien a comprovar els resultats de la intervenció, i fer-nos partíceps així del desenllàs d'aquesta aventura espontànea.

Cortinilla. Deu dies després...

El camió arriba de nou a la ciutat que ja coneixem. Encara no han arribat a destí quan el cosí del nen ve a rebre a l'equip. El primer que els comenta és que tot ha anat bé. No en queda cap dubte quan, tot aparcant el camió, apareix en noiet caminant amb una croça pel camí de terra i matolls. El rodeja una multitud sens dubte atreta pels estrangers. La croça, me'n descuidava, també ha entrat dintre dels 150 euros.